El tutú és un terme d'origen francès (‘tutú’) que defineix una “faldilla de teixit vaporós i transparent de les ballarines de ballet o un faldellín usat per les ballarines de dansa clàssica”.
L'origen de la paraula no es coneix amb exactitud, però apareix vinculada al vestit de les ballarines al segle XIX, en un moment molt concret en el qual comencen a dissenyar-se i usar-se nous vestits, no utilitzats fins a aquest moment en el ballet. El tutú és un vestit d'escena adaptat a les coreografies romàntiques i clàssiques.
HISTÒRIA
En 1661, el rei Luis XIV va crear l'Acadèmia Real de la Dansa i va donar amb això un nou impuls a aquest tipus d'espectacles. Així, progressivament aquest art va passar de la cort al teatre, i a poc a poc serien artistes professionals els qui participarien en ell. Durant tot aquest temps els vestits utilitzats eren similars als vestits de tall, rics, suntuosos i a la moda, les sabates, així mateix, eren de taló.
La dona comença a ballar com a professional en 1681 i molt aviat apareixen grans ballarines que revolucionaren la técnica i el vestuari, com Marie Camargo, qui en 1730 va acortar per damunt dels turmells el vestit per a què poguessin veure el seu domini del entrechat.
De Scan by NYPL - http://digitalcollections.nypl.org/items/25df9ef0-7de4-0130-2d76-58d385a7b928, Dominio público, Enlace
De copy after Nicolas Lancret -http://www.schloss-wahn.de/fileadmin/media/pdf/gemaelde/GEMAELDE_Portraits%20A%20bis%20Z.pdf, Dominio público, Enlace
Marie Sallé, uns anys després, apareixerà a Londres vestida tan sols amb una cotilla, una faldilla i un vestit de muselina per damunt
El canvi definitiu arribà en 1760 quan Jean-Georges Noverre publicà Cartes sobre la Dansa, autèntica revisió del passat i nova teoria sobre el sentit de la dansa, la seva tècnica i tot el que l'acompanya.
En aquest diu:
abandoneu aquestes perruques enormes (...)que destrueixen la proporció justa (...) rebutgeu l'ocupació d'aquests miriñaques rígids i tesos que anul·len els encants de l'execució de la dansa, que desfiguren l'elegància de les actituds yque oculten la bellesa de línies que el bust ha de posseir (...)
Per tant al llarg del segle XVIII, el vestit de ball s'alleugereix i a partir de la Revolució Francesa la moda femenina facilitarà l'evolució dels tratjes d'escena, on gairebé tot se simplifica.
La dona comença a ballar com a professional en 1681 i molt aviat apareixen grans ballarines que revolucionaren la técnica i el vestuari, com Marie Camargo, qui en 1730 va acortar per damunt dels turmells el vestit per a què poguessin veure el seu domini del entrechat.
.jpg#/media/File:Mlle._Sall%C3%A9_(NYPL_b12145893-ps_dan_974).jpg)
De Scan by NYPL - http://digitalcollections.nypl.org/items/25df9ef0-7de4-0130-2d76-58d385a7b928, Dominio público, Enlace
De copy after Nicolas Lancret -http://www.schloss-wahn.de/fileadmin/media/pdf/gemaelde/GEMAELDE_Portraits%20A%20bis%20Z.pdf, Dominio público, Enlace
Marie Sallé, uns anys després, apareixerà a Londres vestida tan sols amb una cotilla, una faldilla i un vestit de muselina per damunt
El canvi definitiu arribà en 1760 quan Jean-Georges Noverre publicà Cartes sobre la Dansa, autèntica revisió del passat i nova teoria sobre el sentit de la dansa, la seva tècnica i tot el que l'acompanya.
En aquest diu:
abandoneu aquestes perruques enormes (...)que destrueixen la proporció justa (...) rebutgeu l'ocupació d'aquests miriñaques rígids i tesos que anul·len els encants de l'execució de la dansa, que desfiguren l'elegància de les actituds yque oculten la bellesa de línies que el bust ha de posseir (...)
Per tant al llarg del segle XVIII, el vestit de ball s'alleugereix i a partir de la Revolució Francesa la moda femenina facilitarà l'evolució dels tratjes d'escena, on gairebé tot se simplifica.
El calçat també s'adaptarà al momento i apareixen les sabates plans propis del Neoclassicisme. Comencen a portar-se les malles color carn que progressivament se van veient més al descobert.
Amb l'arribada del romanticisme comença l'esplendor del ballet.
Es produeix una unitat temàtica i estètica que afavoreix un nou ballet completament independent i definit; argument, música, coreografia, vestuari, escenografia i tècnica s'uneixen ajudats per nous recursos tècnics com la llum de gas, que comença a utilitzar-se en l'Òpera de París en 1822. Els llibrets de ballet es bolquen en temes sobrenaturals, llegendes i regnes de fantasia poblats de fantasmes, sílfides i personatges sortits dels somnis. El ballet romàntic s'imposa i és a partir d'ara quan es qualifica com “tutú” el vestit de les ballarines.
En 1832 s'estrena el ballet La Sílfide, que estableix l'estètica i característiques del ballet romàntic amb el seu protagonista, Marie Taglioni al capdavant. D'aquest tema ja parlem amb anterioritat en altres entrades del blog.
Hi ha nombrosos gravats i pinturas que representen a Marie Taglioni amb el vestit que Eugène Lami va dissenyar per la Sílfide: cosset ajustat, gran escot que deixava lluir les espatlles i faldilla acampanada (construïda amb capes de tarlatana, muselina i gasa) fins a mitja cama i lleugeres sabatilles de color rosa; sense oblidar les petites ales situades en la seva esquena. Es va convertir en moda.
De fet en alguna revista de moda de l'època s'esmenta el “vestit sílfide” com un tipus particular de vestit, i és clara la seva influència, particularment, en els vestits de societat per als balls.
El calçat consistia en una lleugera sabatilla de ras, plana i lligada amb cintes, similar en tot a les utilitzades per les ballarines. En aquest moment la dansa en puntes ja estava generalitzada encara que es desconeix quan va començar exactament.
En 1841, Giselle imposa definitivament el vestit del ballet i consagra el ballet romàntic.
Quan les grans ballarines del moment, Marie Taglioni, Carlotta Grisi, Lucile Grahn i Fanny Cerrito, van aparèixer a Londres en 1845 ballant el famós “Pas de Quatre”, van sortir a escena abillades d'igual manera: vestits de gasa blanca seguint l'estètica romàntica. Això fa pensar gairebé en un uniforme, un vestit de treball establert.
Quan les grans ballarines del moment, Marie Taglioni, Carlotta Grisi, Lucile Grahn i Fanny Cerrito, van aparèixer a Londres en 1845 ballant el famós “Pas de Quatre”, van sortir a escena abillades d'igual manera: vestits de gasa blanca seguint l'estètica romàntica. Això fa pensar gairebé en un uniforme, un vestit de treball establert.
El tutú romàntic va evolucionar molt poc al llarg del segle XIX, encara que es va ser fent més curt i es va convertir en l'abillament típic de la ballarina. En les obres de Degas podem veure com era el tutú entorn de 1870 i anys posteriors.
Encara que Coppélia de Saint-Léon va ser un èxit, la dansa va decaure. I va ser des de Rússia on va vindre la renovaciò.
Al segle XX, apareix Karinska qui va ser la dissenyadora dels tuús de Balanchine. Va obrir una tenda a Paris al 1932 vestint sis ballets d'aquest. En 1936 preparo el vestuari del ballet “Estacionis”, ballet que seria presentat pels Ballet Clàssics Russes en el Covent Garden de Londres; on va obrir una altra tenda de vestits i brodats. Paral·lelament a Nova York, Balanchine funda l'escola de ballet clàssic americà amb Lincoln Kirstein i crea la American Ballet Company. En 1940, Karinska obri una tenda més a Nova York.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada