OBRES I COREÒGRAFS DEL BALLET ROMÀNTIC

L'entrada de hui és una llista d'obres i coreògrafs representatius del ballet romàntic.


1.FLORA I CÉFIRO. 1796. Charles Louis Didelot

2.ROBERTO EL DIABLE. 1831. Giacomo Meyerbeer

3.LA SÍLFIDE. 1832. Filippo Taglioni

4.LA FILLA DEL DANUBIO. 1836. Filippo Taglioni

5.EL DIABLE COIXO.1836. Jean Coralli

6.LA GITANA. 1838. Filippo Taglioni

7.LA SÍLFIDE. 1836. August Bournonville

8.L’OMBRA. 1839.Filippo Taglioni

9.LA TARÀNTULA. 1839. Coralli

10.LA GITANA. 1839. Joseph Mazilier

11.GISELLE. 184. Coralli i Jules Perrot

12.ÀNIMA O LA NOIA DEL FOC. 1842. Jules Perrot

13.ONDINE. 1843. Jules Perrot

14.LA MARAGDA. 1844. Jules Perrot

15.LA CANTINERA. 1844. Arthur Saint-Léon

16.PAS DE QUATTRE. 1845. Jules Perrot

17.PAQUITA. 1846. Joseph Mazilier

18.EL CORSARI. 1856. Joseph Mazilier

19.COPPELIA. 1870. Arthur Saint-Léon

D'aquesta llista ja parlàrem en altra entrada de ballets com La Sílfide i Giselle. Hui tractarem els coreògrafs amb una breu biografia que ens mostraran una miqueta més del món romàntic en la dansa.

CHARLES LOUIS DIDELOT (1767-1837)
Aquest ballarí, coreògraf i mestre suec va estudiar dansa amb el seu pare i després amb Dauberval, Vestris i Noverre. En 1801 es va establir a San Petersburgo on va reorganitzar el sistema d'ensenyament establit, va incorporar alguns elements tècnics de l'escola francesa i va insistir en la necessitat de millorar l'expressió dels ballarins. Va coreografiar unes cinquanta obres.
                                        
By Scan by NYPL - http://digitalcollections.nypl.org/items/775f5230-1138-0133-8130-58d385a7b928, Public Domain, Link


FILIPPO TAGLIONI (1777-1871)

Pare de una de les ballarines més famoses del romanticisme, fou un ballarí i coreògraf italià molt important.

Va nàixer a Milà i des de els dèsset anys ja ballava en Pisa i altres ciutats d'Italia. Va treballar al Ballet Real Suec d'Estocolm on es va casar amb Sophie Karsten i van nàixer els seus fills.

Va coreografiar La Sílfide en 1832 -entre altres- però aquesta és la més important per considerar-se la inicial del ballet romàntic.

                                            
                 By Unknown - [1]; original painting at the Museo del Teatro in Milan, Public Domain, Link

JEAN CORALLI (1779-1854)

Ballarí i coreògraf francés fou mestre del Teatre de la Porta de San Martí de Paris i de l'Òpera a la que es va incorporar a 1831. Està reconegut com un dels brillants del romanticisme per la seva colaboració en Giselle.

                                                       
                          By Auguste-Henri-Joseph Pidoux - Bibliothèque nationale de France, Public Domain, Link

JOSEPH MAZILIER (1797-1868)

Ballarí, coreògraf i mestre francés que va debutar a Burdeos i va ingresar a l'Òpera de Paris en 1830. El seu reconeixement històric es deu al seu ballet El Corsari, el més conegut però va ser el coreògraf d'altres com Paquita i La gitana.

                                                   
                                                             Public Domain, Link

JULES PERROT (1810-1892)

Ballarí, coreògraf i mestre francés, després d'estudiar amb Auguste Vestris, va debutar a París l'any de 1830. Va participar al costat de Marie Taglioni fins a 1835. Una disputa contractual va fer que deixara l'Òpera de Paris anant-se a una gira per Europa. Va fer la coreografia de diversos ballets per Carlotta Grisi, la seva parella sentimental.
Va estar a Londres des de 1842 fins a 1848 i a Sant Petersburg des d'aquest mateix any fins a 1858, treballant com a ballarí i mestre de dansa. Va dedicar la resta de la seva vida a fer classes en l'Òpera de París.

                                          
                                                        Public Domain, Link

ARTHUR SAINT-LÉON ( 1821-1870)
Ballarí, coreògraf i mestre francés va debutar en 1835 a Múnich. Artista multifacètic (era també músic i va publicar un sistema de notació en 1852) va coreografiar el seu primer ballet en 1843, interpretat per la seva pareja sentimental Fanny Cerrito. És més conegut per ésser el creador de Coppelia.
Fou contractat pel Teatre Imperial de San Petersburg, on va rellevar a Perrot. 

                                                  
                                                               Public Domain, Link

Aquesta ha sigut una breu relació d'obres i coreògrafs més representatius. Més endavant ampliarem.

HISTÒRIA DEL TUTU

El tutú és un terme d'origen francès (‘tutú’) que defineix una “faldilla de teixit vaporós i transparent de les ballarines de ballet o un faldellín usat per les ballarines de dansa clàssica”.

L'origen de la paraula no es coneix amb exactitud, però apareix vinculada al vestit de les ballarines al segle XIX, en un moment molt concret en el qual comencen a dissenyar-se i usar-se nous vestits, no utilitzats fins a aquest moment en el ballet. El tutú és un vestit d'escena adaptat a les coreografies romàntiques i clàssiques.

HISTÒRIA

En 1661, el rei Luis XIV va crear l'Acadèmia Real de la Dansa i va donar amb això un nou impuls a aquest tipus d'espectacles. Així, progressivament aquest art va passar de la cort al teatre, i a poc a poc serien artistes professionals els qui participarien en ell. Durant tot aquest temps els vestits utilitzats eren similars als vestits de tall, rics, suntuosos i a la moda, les sabates, així mateix, eren de taló.

La dona comença a ballar com a professional en 1681 i molt aviat apareixen grans ballarines que revolucionaren la técnica i el vestuari, com Marie Camargo, qui en 1730 va acortar per damunt dels turmells el vestit per a què poguessin veure el seu domini del entrechat.
                                     
De Scan by NYPL - http://digitalcollections.nypl.org/items/25df9ef0-7de4-0130-2d76-58d385a7b928, Dominio público, Enlace


                                   
De copy after Nicolas Lancret -http://www.schloss-wahn.de/fileadmin/media/pdf/gemaelde/GEMAELDE_Portraits%20A%20bis%20Z.pdf, Dominio público, Enlace

Marie Sallé, uns anys després, apareixerà a Londres vestida tan sols amb una cotilla, una faldilla i un vestit de muselina per damunt

El canvi definitiu arribà en 1760 quan Jean-Georges Noverre publicà Cartes sobre la Dansa, autèntica revisió del passat i nova teoria sobre el sentit de la dansa, la seva tècnica i tot el que l'acompanya.
En aquest diu:

abandoneu aquestes perruques enormes (...)que destrueixen la proporció justa (...) rebutgeu l'ocupació d'aquests miriñaques rígids i tesos que anul·len els encants de l'execució de la dansa, que desfiguren l'elegància de les actituds yque oculten la bellesa de línies que el bust ha de posseir (...)

Per tant al llarg del segle XVIII, el vestit de ball s'alleugereix i a partir de la Revolució Francesa la moda femenina facilitarà l'evolució dels tratjes d'escena, on gairebé tot se simplifica.

El calçat també s'adaptarà al momento i apareixen les sabates plans propis del Neoclassicisme. Comencen a portar-se les malles color carn que progressivament se van veient més al descobert.

Amb l'arribada del romanticisme comença l'esplendor del ballet.

Es produeix una unitat temàtica i estètica que afavoreix un nou ballet completament independent i definit; argument, música, coreografia, vestuari, escenografia i tècnica s'uneixen ajudats per nous recursos tècnics com la llum de gas, que comença a utilitzar-se en l'Òpera de París en 1822. Els llibrets de ballet es bolquen en temes sobrenaturals, llegendes i regnes de fantasia poblats de fantasmes, sílfides i personatges sortits dels somnis. El ballet romàntic s'imposa i és a partir d'ara quan es qualifica com “tutú” el vestit de les ballarines.

En 1832 s'estrena el ballet La Sílfide, que estableix l'estètica i característiques del ballet romàntic amb el seu protagonista, Marie Taglioni al capdavant. D'aquest tema ja parlem amb anterioritat en altres entrades del blog.

Hi ha nombrosos gravats i pinturas que representen a Marie Taglioni amb el vestit que Eugène Lami va dissenyar per la Sílfide: cosset ajustat, gran escot que deixava lluir les espatlles i faldilla acampanada (construïda amb capes de tarlatana, muselina i gasa) fins a mitja cama i lleugeres sabatilles de color rosa; sense oblidar les petites ales situades en la seva esquena. Es va convertir en moda.

De fet en alguna revista de moda de l'època s'esmenta el “vestit sílfide” com un tipus particular de vestit, i és clara la seva influència, particularment, en els vestits de societat per als balls.

El calçat consistia en una lleugera sabatilla de ras, plana i lligada amb cintes, similar en tot a les utilitzades per les ballarines. En aquest moment la dansa en puntes ja estava generalitzada encara que es desconeix quan va començar exactament.

En 1841, Giselle imposa definitivament el vestit del ballet i consagra el ballet romàntic.

Quan les grans ballarines del moment, Marie Taglioni, Carlotta Grisi, Lucile Grahn i Fanny Cerrito, van aparèixer a Londres en 1845 ballant el famós “Pas de Quatre”, van sortir a escena abillades d'igual manera: vestits de gasa blanca seguint l'estètica romàntica. Això fa pensar gairebé en un uniforme, un vestit de treball establert.

El tutú romàntic va evolucionar molt poc al llarg del segle XIX, encara que es va ser fent més curt i es va convertir en l'abillament típic de la ballarina. En les obres de Degas podem veure com era el tutú entorn de 1870 i anys posteriors.

Encara que Coppélia de Saint-Léon va ser un èxit, la dansa va decaure. I va ser des de  Rússia on va vindre la renovaciò.

Al segle XX, apareix Karinska qui va ser la dissenyadora dels  tuús de Balanchine. Va obrir una tenda a Paris al 1932 vestint sis ballets d'aquest. En 1936 preparo el vestuari del ballet “Estacionis”, ballet que seria presentat pels Ballet Clàssics Russes en el Covent Garden de Londres; on va obrir una altra tenda de vestits i brodats. Paral·lelament a Nova York, Balanchine funda l'escola de ballet clàssic americà amb Lincoln Kirstein i crea la American Ballet Company. En 1940, Karinska obri una tenda més a Nova York.

                                                      

Les TIC en educació

PER QUÈ LES TIC EN EDUCACIÓ?

QUÈ SIGNIFICA SER DOCENT AL SEGLE XXI?

QUINES CAPACITACIONS S'ESPEREN DEL DOCENT DEL SEGLE XXI?

Les TIC són les tecnologies de la informació i la comunicació.

Hui les tecnologies -sobre tot el telèfon móvil- està al ordre del dia. Un xiquet d'ara naix amb aquestos avantatges tecnològics i haurem de tindre-ho en compte a l'hora d'educar.

La nova tecnología és un món meravellós que ofereix moltes possibilitats i si no s'aprofita ens quedem fora del context totalment aïllats.

La integració de les TIC a l'educació sembla ser un tema necessari per als educadors i administradors d'educació al món.

Recerques a nivell mundial han demostrat que les TIC poden conduir a millorar l'aprenentatge de l'estudiant i els mètodes d'enseñanza.un informe realitzat per l'Institut Nacional d'Educació Multimèdia a Japó, va demostrar que un augment en l'exposició d'estudiants a les TIC mitjançant la integració curricular d'educació té un impacte significatiu i positiu en el rendiment estudiantil, especialment en termes de "Coneixement · Comprensió" · "habilitat pràctica" i "Presentació d'habilitat" en matèries tals com a matemàtiques, ciències i estudis socials.

Les Tics ens ofereixen diversitat de recursos de suport a l'ensenyament (material didàctic, entorns virtuals, internet, blogs, wikis, webquest, fòrums, xat, missatgeries, videoconferències, i altres canals de comunicació i maneig d'informació ) desenvolupant creativitat, innovació, entorns de treball col·laboratiu, promovent l'aprenentatge significatiu, actiu i flexible.

No obstant això, podeu veure que hi ha moltes solucions de tecnologia de l'educació impartida al món que pugui causar confusió entre els educadors sobre com triar la solució TIC adequada. Anem a fer un cop d'ull als avantatges:

• La utilització de les imatges és molt fácil i millora la memoria retentiva dels estudiants.
• Mitjançant les TIC, els professors poden explicar fàcilment les instruccions complexes i assegurar la comprensió dels estudiants.
• A més les classes són més interactives, agradables, millora l'asistencia a classe i la concentració dels alumnes.
• Etc

Quant als desavantatges el pitjor és que l'educació no estiga preparada de recursos. Hi ha molts col·legis que no conten amb clases preparades per a informática -per exemple- encara que anem millorant.
I altre, és que els professors no estiguen  preparats per donar clase d'aquesta manera.

El docent del segle XXI té que fer canvis determinants en el quefer diari de l'aula i en el procés d'ensenyament-aprenentatge dels mateixos. Tot canvia, els objectius, la metodología, etc.

El professor ja no és la font del coneixement com abans, ara és un guia dels alumnes, facilitant-los l'ús dels recursos i les eines que necessiten per explorar i elaborar nous coneixements i destreses. És un mediador.

El docent necesita d'un servei de suport i assessorament, a més d'un proces de formació que conduixca a:

• Un coneixement i domini del potencial de les tecnologies. 
• La interacció amb la comunitat educativa i social en relació amb els desafiaments que comporta la societat del coneixement.
• La consciència de les necessitats formatives de la societat.
• La capacitat de planificar el desenvolupament de la seva carrera profesional.

L'era Internet exigeix canvis al món educatiu, i els professionals de l'educació tenim múltiples raons per aprofitar les noves possibilitats que proporcionen les Tics per impulsar aquest canvi cap a un nou paradigma educatiu.

Un article molt interessant és:
SALINAS, Jesús (2004). "Innovación docente y uso de las TIC en la enseñanza universitaria". Revista de Universidad y Sociedad del Conocimiento (RUSC).

                  

EL BALLET ROMÀNTIC MÉS RELLEVANT: GISELLE

Giselle és un ballet en dos actes, amb música de Adolph Adam, coreografia de Coralli i Perrot i llibret de Teophile Gautier, Vernoy de Sant Georges i Jean Coralli. 

Va ser estrenat el 28 juny 1841 a la Académie Royale de musique de Paris Els seus intèrprets principals van ser Carlotta Grisi i Lucien Petipa.

                                                     

ARGUMENT

Basat en els Contes Alemanys (1835) de Heine. Hi ha una llegenda poètica antiga sobre les willis, núvies que han mort abans del casament. Conta la llegenda que a mitjanit les willis surten de les tombes i ballen, i pobre d'aquell que es creui amb elles, dominades pel desig de venjança, aquestes ho atreuen a la rotllana i li fan dansar fins que cau mort.

ACTE I

Té lloc en una vall renà. Giselle és una camperola que s'enamora d'Albrecht, sense saber el seu origen noble i que ja està promès. Hilarión, un camperol que sempre ha estat enamorat d'ella, intenta descobrir la veritable identitat d'aquest, ja que no confia en ell. 

El poble està celebrant les festes de la verema i Giselle participa. Arriba el rei amb la seva filla Bathilda, la promesa d'Albrecht. Hilarión desemmascara públicament l'engany d'aquest. Giselle embogeix i mor.

ACTE II

Voltants de la tomba de Giselle. És mitjanit. Myrtha, reina de les Willis, acull Giselle en el seu espectral seguici. Apareix Hilarión, que ve a visitar la tomba de Giselle. Per ordre de Myrtha, les willis inicien el seu ritual de venjança, sent Hilarión la seva primera víctima.

A l'oir passos desapareixen, és Albrecht que s'acosta, buscant penedit la tomba de Giselle. Aquesta es fa visible, commoguda per la seva penediment i intenta prevenir perquè marxi, però ja és tard i Myrtha ordena a les willis atraure Albrecht. La força de l'amor de Giselle serà la seva salvació, fent-li resistir viu fins a l'arribada de l'alba. Amb l'alba les willis desapareixen i Giselle ha de acomiadar del seu estimat per sempre. 

ALTRES ASPECTES

Giselle és un ballet arquetip del romanticisme. El primer acte es caracteritza per una temática de triangle amorós ubicat en un lloc natural, amb l'alegria de les danses de caràcter. El segon acte es caracteritza per ésser misteriós. La seva temàtica: l'amor impossible que perdura fins la mort.

No cal oblidar que en aquest moment històric i per donar-li forma als nous sentiments i idees estètiques, s'utilitzarà la llum de gas i elevacions de tramoies per donar la sensació d'ingravitació.

Aquestes característiques fan de Giselle un típic ballet romàntic.

Després del seu èxit a París es va representar per tot Europa arribant al Teatre Imperial de Sant Petersburg. Entre 1848-1859 Jules Perrot va ser contractat com a professor pel Teatre Imperial, de manera que la coreografia original de Giselle va estar en el seu repertori fins a la seva tornada a Paris.

El va ballar Marius Petipa en 1848 però en 1850 ho va tornar a muntar Petipa sota la supervisió de Perrot. La versió que va estrenar Marius Petipa el 1884 al Teatre Imperial és la que ha romàs, que va prendre l'original però va realitzar algunes modificacions. 
Ací teniu un fragment:

       

EL PRIMER BALLET ROMÀNTIC: LA SÍLFIDE

FITXA TÈCNICA

És un ballet en dos actos, ballet arquetip del romanticisme. La coreografia original és de Filippo Taglioni , la música de J. Schneitzhoeffer i el llibret de Adolphe Nourrit . Està basada en un relat de Charles Nodier - " Trilby, ou Li Lutin d'Argail " -. Estrenada a 1832 a l'Académie Royale de Musique de Paris i creada per a Maria Taglioni, filla de Filippo.

                                             

ARGUMENT

acte I

L'acció transcorre en un habitació. Comença amb James , un jove escocès, dormint en una butaca, en vigílies del seu casament amb Effie . Se li apareix una Sílfide , que balla al seu voltant i li desperta amb un petó. James vol retenir-la, però ella desapareix.

Arriba la núvia, amb la seva mare, uns veïns i Gurn, amic de James però secretament enamorat d'Effie. També està entre ells una bruixa que llegeix el futur en les línies de la mà i li diu a Effie que el seu nuvi no la vol de veritat i que s'unirà amb Gurn. James furiós, la tira de la casa, però aquesta promet venjança.

James es queda sol a l'habitació i se li torna a aparèixer la sílfide que li confessa el seu amor. James es resisteix al principi però finalment no pot resistir-se a la seva bellesa sobrenatural. Gurn li observa amagat i quan tornen Effie i els convidats es ho explica, però no li creuen. Enmig de les celebracions, se li torna a aparèixer, però ell és l'únic que pot veure-la, i ballen els tres (gran pas de trois). En un descuit li treu l'anell de casat i fuig, perseguida per James. 

acte II

L'acció transcorre al bosc. Comença amb la bruixa en companyia d'altres bruixes ballant a la llum de la lluna, i com a venjança per l'ofensa decideix tendir un parany a James i la sílfide. Treu un vel del calder i li farà creure a James que és una peça màgica i que només amb la qual es podrà atrapar a la sílfide. 

James i la sílfide entren al bosc i ella li mostra el seu regne encantat, apareixen altres sílfides, i ballen. Desapareixen totes i James es queda sol, apareix la bruixa, li pregunta si l'ha vist, li suplica que l'ajudi, ella aprofita per lliurar-li el vel i se'n va. Apareix la sílfide, veu el vel i ell es fa de pregar abans d'embolicar les espatlles de la sílfide amb ell, trencant-li les ales, pel que acaba morint en els seus braços. La bruixa apareix i li mostra que el que ella havia llegit a la mà era veritat, apareixent entre els arbres Effie i Gurn junts, seguits dels convidats, que el segueixen buscant, però no el veuen. Mentre un grup de sílfides es porten volant el cos sense vida de la seva estimada. James s'esfondra i mor, mentre la bruixa gaudeix de la seva venjança. El mal ha triomfat. 

MARIA TAGLIONI

El públic es va rendir per complet davant la poètica interpretació de Taglioni, inclús les dones volien semblar-se a ella, indumentària, pentinat, etc. No va ser l'única en posar-se les puntes, però sí la millor, la que va aportar qualitat a la dansa com encant, lleugeresa i fluïdesa.

En 1830, l'Òpera de Paris ja no pertanyia a la casa reial, era una institució semi-privada que va contractar a Maria Taglioni per una xifra astronómica creant una fòrmula pareguda al star system.

ALTRES ASPECTES DE LA SÍLFIDE

En 1836, va ser novament coreografiada pel danès Bournonville , amb música de Lovenskjold , pel Royal Danish ballet, respectant el llibret original. Aquesta versió és l'única coneguda perquè està en el repertori del Ballet Reial Danès des que Bournonville el va crear. 

La versió original de Taglioni es va perdre en deixar de representar-se, va passar a l'oblit fins que Pierre Lacotte va poder recompondre l'obra gràcies als documents, dibuixos i materials d'arxiu de l'època. Va ser estrenada a 1972 a l'Òpera Nacional de París. 

Ací us deixe el ballet que es va representar a 1972. Interpretat per Ghislaine Thesmar (la Sylphide), Michael Denard (James) i Laurence Nerval (Effie).

La coreografia de Lacotte manté l'estil de l'època, la qual cosa no és poc, però totalment nova i ha estat criticada per alguns com poc autèntica. La primera presentació d'aquesta versió va ser una producció per a la televisió emesa el 1° de gener de 1972, la qual aquí compartim!

          

CARACTERÍSTIQUES DEL BALLET ROMÀNTIC

EL ROMANTICISME

El romanticisme és un moviment artístic i intel·lectual que s'implanta a la fi del s.XVIII. Sorgeix en el Regne Unit encara que rep l'impuls final i es consolida com a reacció a Alemanya. A Espanya arriba més tard, sobre el 1810.
A la fi del segle XVIII es produeix a Europa una sèrie d'esdeveniments revolucionaris que marquen l'inici del nou ordre social.

1. La revolució industrial anglesa. Naix la clase burgesa

         

2. La revolució francesa. Desapareix l'antic règim i naix el liberalisme.

           

3. També la revolució americana de 1776 fou imprescindible per a entendre la nova visió del món d'aquesta etapa histórica. Sorgeix l'individualisme


         

Amb aquests esdeveniments:

• Canvia la forma de pensar.
• Naix una reacció amb l'etapa anterior.
• El jo front a l'universalitat.
• La burgesia marca un nou estil.
• Naix un sentiment de llibertat.
• L'academicisme dóna pas a la creativitat i la fantasia
• Inspiració en sentiments de dolor, tristesa, solitud...
• Gust per la naturalesa, cultures populars i orientals, l'edat mitja...
• L'artista té una altra consideració, ja no és un artesà sino una persona volguda i admirada.

La dansa romàntica tindrà molt que veure amb això. Hi ha un nou gust per les danses vilatanes i populars com la polca, la masurca, el galop etc. I el ballet va evolucionar fins a una nova estètica propia de la nova manera de pensar:

• Sorgeix el ballet "arquetip" en dos actos, uno real ubicat en un lloc natural o de l'edat mitja i un altre ireal i misteriós.
• La temática sol ser: un triangle amorós on l'amor és inalcanzable i perdura més allà de la tumba.
• S'utilitzen nous elements teatrals com la llum de gas per a fer efectes sentimentals, misteriosos; i tramoies que elevaven a les ballarines.
• La sensació d'ingravitació és el nou gust.
• Canvia la forma de vestir, ja no s'utilitza els miriñaques rígids  ni les perruques blanques enormes.
• Naix el tutu i les puntes per donar sensació de llibertat i lleugeresa. El tutu es caracteritza per tindre:
• un cosset cenyit
• una faldilla vaporosa de muselina
• té diverses capes que arriben al turmell
• les puntes no s'utilitzaven sempre com es fa ara.

• La ballarina guanya més importància front al ballarí.


• Es creen nous pasos. L'attitude el va inventar Carlo Blasis qui va escriure:




• Tractat elemental sobre la teoria de la pràctica de la dansa


• El codi de Terpsícore


• Notes sobre dansa

Per a concluir, cal dir que la importància del ballet romàntic no es pot entendre sense el ballet d'acció de Noverre i tots els elements que foren introduïts per tota Europa per mestres com Vestris, Viganó, Didelot... i que gràcies al ballet romàntic, el ballet clàssic de finals del segle XIX va adquirir la seua moderna identitat perquè les característiques que la caracteritzen ja havien estat prefiguradas en aquesta época.

¿PER QUÈ EL DIA DE LA DANSA ÉS EL 29 D'ABRIL?

Es conmemora el naixement de Jean-Georges Noverre, un ballarí, coreògraf, mestre i teòric de la dansa francès a qui si li atribueix la creació del ballet modern.

Això que vol dir? que a partir d'ara es va a entendre el ballet com una obra coreogràfica que explica una història a través del moviment sense suport de text narratiu o líric.

Noverre és el precedent de la nostra unitat didàctica; va tenir una repercusió decisiva sense el qual no hagués existit el romanticisme i mai s'hagués produït la consolidació del gènere.

                                              

DIA DE LA DANSA

El Dia Internacional de la Dansa va ser establert per la Unesco en 1982, atenent a una iniciativa del Comitè Internacional de Dansa, pertanyent a l'Institut Internacional de Teatre (ITI/UNESCO).

Aquest dia les companyies i escoles de dansa, organitzacions i particulars, duen a terme activitats dirigides a una audiència fora del seu àmbit habitual. És un dia de festa que celebren tots els països del món amb espectacles especialment dedicats a la dansa a través de: classes obertes, assajos a l'aire lliure, conferències, exposicions, publicacions en diaris i revistes, balls populars, programes en radi i TV, espectacles de carrer, etc.

A Guardamar farem la 6a Gala de la Dansa amb la participació de escoles veïnes.

MISSATGE

Cada any, la Unesco sol·licita a una personalitat reconeguda d'aquest art, que redacti un missatge que després és difós mundialment.

Enguany el missatge és de la coreògrafa nord-americana Trisha Brown, recentment morta. L'Institut Internacional del Teatre li va encarregar la redacció del missatge. Lamentablement, Brown va morir fa menys d'un mes, per la qual cosa s'han emprat reflexions seves al llarg de temps per escriure el Missatge del Dia Internacional de la Dansa 2017 que resa així:

Em vaig convertir en ballarina pel meu desig de volar. Transcendir la gravetat sempre em va motivar. No hi ha cap significat secret en les meves peces. Són un exercici d'espiritualitat que adopta una forma física.
La dansa transmet i expandeix el llenguatge universal de la comunicació, donant lloc al naixement de l'alegria i de la bellesa, i al progrés del coneixement humà. La dansa és la capacitat de crear… una vegada i una altra…en el pensament, en la conducta, en el fer, i en la interpretació. Els nostres cossos són una eina per a l'expressió i no un mitjà per a la representació. Aquest concepte allibera la nostra creativitat, que és la lliçó fonamental i el do de la creació artística.
La vida d'un artista no conclou amb l'edat, com sostenen alguns crítics. La dansa està feta de gent, de gent i d'idees. El públic pot portar-se a casa l'impuls creatiu i posar-ho en pràctica en la seva vida diària.

LA BALLARINA ROMÀNTICA MARIA TAGLIONI

MARIA TAGLIONI (1804-1884)

Marie Taglioni és una ballarina d’origen italià que va nàixer a Estocolm d’una manera fortuita el 23 d'abril de 1804. Filla d’un dels grans de la dansa, Filippo Taglioni -qui va ser també el seu maestre- i de Sophia Taglioni, molt coneguda per Europa.

Va ser la ballarina de ballet, màxim estel del ballet romàntic. El seu pare, com coreògraf li va preparar nombrosos ballets a la seva medida amb el quals va triomfar.

En 1832 estrena “La Sílfide” en l'Òpera de París iniciant l'era del ball en puntes. Aquesta singularitat que ja existia, la va potenciar ella amb la seua lleugeresa, fluïdesa i encant. A més amb la seva nova tècnica va aconseguir representar el personatge que volia este món romàntic: un ser d’altre món, eteri i llunyà.

El públic es va rendir davant d’ella, totes les dones volien semblar-se i ballar com ella. El tutu (paraula del argot francés) el va posar de moda i és un element molt característic de l’època romàntica. Aquest moment d’èxit, es va trencar amb la arribada d’una altra ballarina amb qui va tindre una gran competitivitat: Fanny Elssler.

En 1845 va interpretar amb altres tres conegudes ballarines romàntiques - Carlotta Grisi, Lucile Grahn i Fanny Cerrito- el Pas de Quatre a Londres. I va realitzar la seva última actuació en 1847.

Després va ser també professora i va crear una coreografía anomenada “La Papallona” en 1860. Des de 1859 a 1870 fou inspectora de dansa en l’Òpera de Paris on va participar en la creació d’un sistema d’examen en aquesta institució.

Va tindre molta influència i per això es va convertir en un gran referent estètic i escènic de l’època. Va morir el 24 d’abril de 1884 a Marsella.

Dominio público, Enlace

DIA INTERNACIONAL DE LA DANSA

El Dia Internacional de la Dansa a Guardamar es celebra des de fa deu anys, però sis des de que l'organitza la Escola de Dansa de Chari Candela. Anualment, aquesta gala -que any rere any aconsegueix ser un esdeveniment al que és impossible no acudir- reuneix a moltes escoles de dansa que col·laboren per una bona causa. La gala sempre és benéfica.

El Dia Internacional de la Dansa va ser establert per la Unesco en 1982, atenent a una iniciativa del Comitè Internacional de Dansa, pertanyent a l'Institut Internacional de Teatre (ITI/UNESCO). Per celebrar la dansa, es va triar el 29 d'abril, per ser el natalici de Jean-Georges Noverre, innovador i estudiós d'aquest art, mestre i creador del ballet modern.

Moltes escoles han participat durant aquestos sis anys i agraïm la seva col·laboració. Enguany participen aquestes on podeu comprar les entrades: Sofía Sánchez (Rojales), Agustín y Amanda (Almoradí), Óskar y Ángela (Rafal), Entredansa Estudio (Alicante), Sara Nolasco (San Fulgencio) y Jose Antonio Perea (Elche). La entrada costa 5€.

La gala està representada per diversos estils com són: la dansa contemporànea, el flamenc, la dansa española, el hip hop, la salsa, la bachata i la dansa clàssica.

No us la perdeu!! serà el 29 d' abril a les 20h en Casa de cultura de Guardamar.